Ramon Llull havia portat la prosa catalana a un
nivell de perfecció pràcticament insòlit en les llengües
romàniques de final del XIII i principi del XIV. Aquest model
literari que constituí l’obra lul·liana explica l’extraordinària
unitat i uniformitat de la llengua catalana literària, que no
ofereix trets dialectals de cap mena, contràriament al que passa en
altres llengües, com la francesa o la castellana, medievals. La
tasca iniciada precoçment pel genial escriptor mallorquí va ser
continuada a la segona meitat del segle XIV per una important
institució reial: La Cancelleria.
El rei Pere III va crear un cos de traductors i
va organitzar la cancelleria reial. Per mitjà d’aquests organismes
va entrar l’esperit humanista a la corona d’Aragó: la
Cancelleria va ser un centre de recepció de la cultura europea i un
nucli aglutinador d’escriptors laics, ja que fins aleshores l’alta
cultura només havia estat una prerrogativa dels clergues. Va fer una
tasca decisiva, sobretot pel que fa a la llengua catalana: va crear
un model de prosa acurada, precisa i elegant que es va imposar per
tots els territoris catalanoparlants.
La
Cancelleria Reial va ser l’organisme de govern dels reis de la
Corona d’Aragó. Era l’oficina on es copiaven i s’expedien els
documents reials i era dirigida pel canceller, l’oficial reial de
més alta categoria, que tenia a les seves ordres notaris,
protonotaris, secretaris i escrivans; tot i que també hi havia
altres càrrecs menors. Les funcions de la Cancelleria eren diverses
i complexes: s’hi duien a terme les relacions diplomàtiques amb
altres reis i països; s’hi regien tots els territoris de la corona
catalanoaragonesa pel que fa a legislacions, recaptació d’impostos,
informes secrets, fundació de monestirs i institucions civils,
iniciatives culturals; etc.
El
llarg regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387) va significar la
reordenació i reorganització més important de la Cancelleria, amb
l’objectiu de convertir-la en un veritable organ de govern,
d’eficaç i moderna actuació política, tant en el vessant
administratiu i diplomàtic com en el cultural. El rei Pere
l’estructurà rígidament, procurant que tota la documentació
tingués un caràcter unitari i que fos curosament conservada,
gràcies a la qual cosa l’Arxiu de la Corona d’Aragó de
Barcelona és un dels més rics del món.
La
documentació elaborada a la Cancelleria, és a dir, tota la
correspondència generada per la casa reial i el consell del rei,
forma un dels fons documentals més importants i complets, del qual
destaquen dues característiques lingüístiques fonamentals: d’una
banda, l’ús habitual i, per tant, domini per part dels escrivans de
les dues llengües “oficials” de la Corona d’Aragó, el català
i l’aragonès, a part de la llengua culta, és a dir, el llatí; de
l’altra, la qualitat, modernitat i uniformitat del català emprat
pels escrivans de la Cancelleria, que van aconseguir expressar-se amb
elegància i subtilesa en una llengua esdevinguda referent de
prestigi acadèmic i model literari i, a més a més, acceptada
incondicionalment en tot el domini lingüístic. Sobretot a partir de
la segona meitat del segle XIV, el català de la Cancelleria esdevé
una llengua acadèmica, que pren com a model la llengua del rei, o
siga la de la família reial, i això explica la seua incondicional
acceptació arreu de la Corona d'Aragó.
Cap
el 1381, s’adverteix en els documents de la Cancelleria un nou
estil, caracteritzat per amplificacions de la frase, períodes
llargs, presència de cultismes i en general una voluntat d’adequar
l’estil de la prosa llatina clàssica a la llengua catalana. Podem
dir, doncs, que un dels aspectes de l’Humanisme, que havia començat
a manifestar-se a Itàlia feia poc, havia arribat ja en aquesta data
a la Cancelleria reial, i que els notaris i escrivans, bons
coneixedors del llatí, se sentien, igualment que els italians,
atrets per la bellesa i l’elegància del llatí clàssic. Aquesta
nova mentalitat, que cal relacionar amb el naixent Humanisme italià,
i amb la nova atracció que despertaven la història i les arts
clàssiques, la trobem reflectida entre els nostres cortesans del
final del segle XIV, i en el mateix monarca, Pere el Cerimoniós,
quan, el 1380, com a duc d’Atenes i Neopàtria, referint-se a
l’Acròpolis d’Atenes dicta el seu famós elogi, “la pus rica
joia que el món sia, e tal que entre tots los reis cristians envides
[amb prou feines] la porien fer semblant”. Frase que trasllueix una
autèntica admiració renaixentista per l’antiguitat.
