dimarts, 29 de gener del 2013

La Cancelleria Reial



Ramon Llull havia portat la prosa catalana a un nivell de perfecció pràcticament insòlit en les llengües romàniques de final del XIII i principi del XIV. Aquest model literari que constituí l’obra lul·liana explica l’extraordinària unitat i uniformitat de la llengua catalana literària, que no ofereix trets dialectals de cap mena, contràriament al que passa en altres llengües, com la francesa o la castellana, medievals. La tasca iniciada precoçment pel genial escriptor mallorquí va ser continuada a la segona meitat del segle XIV per una important institució reial: La Cancelleria.

El rei Pere III va crear un cos de traductors i va organitzar la cancelleria reial. Per mitjà d’aquests organismes va entrar l’esperit humanista a la corona d’Aragó: la Cancelleria va ser un centre de recepció de la cultura europea i un nucli aglutinador d’escriptors laics, ja que fins aleshores l’alta cultura només havia estat una prerrogativa dels clergues. Va fer una tasca decisiva, sobretot pel que fa a la llengua catalana: va crear un model de prosa acurada, precisa i elegant que es va imposar per tots els territoris catalanoparlants.

La Cancelleria Reial va ser l’organisme de govern dels reis de la Corona d’Aragó. Era l’oficina on es copiaven i s’expedien els documents reials i era dirigida pel canceller, l’oficial reial de més alta categoria, que tenia a les seves ordres notaris, protonotaris, secretaris i escrivans; tot i que també hi havia altres càrrecs menors. Les funcions de la Cancelleria eren diverses i complexes: s’hi duien a terme les relacions diplomàtiques amb altres reis i països; s’hi regien tots els territoris de la corona catalanoaragonesa pel que fa a legislacions, recaptació d’impostos, informes secrets, fundació de monestirs i institucions civils, iniciatives culturals; etc.

El llarg regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387) va significar la reordenació i reorganització més important de la Cancelleria, amb l’objectiu de convertir-la en un veritable organ de govern, d’eficaç i moderna actuació política, tant en el vessant administratiu i diplomàtic com en el cultural. El rei Pere l’estructurà rígidament, procurant que tota la documentació tingués un caràcter unitari i que fos curosament conservada, gràcies a la qual cosa l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona és un dels més rics del món.

La documentació elaborada a la Cancelleria, és a dir, tota la correspondència generada per la casa reial i el consell del rei, forma un dels fons documentals més importants i complets, del qual destaquen dues característiques lingüístiques fonamentals: d’una banda, l’ús habitual i, per tant, domini per part dels escrivans de les dues llengües “oficials” de la Corona d’Aragó, el català i l’aragonès, a part de la llengua culta, és a dir, el llatí; de l’altra, la qualitat, modernitat i uniformitat del català emprat pels escrivans de la Cancelleria, que van aconseguir expressar-se amb elegància i subtilesa en una llengua esdevinguda referent de prestigi acadèmic i model literari i, a més a més, acceptada incondicionalment en tot el domini lingüístic. Sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV, el català de la Cancelleria esdevé una llengua acadèmica, que pren com a model la llengua del rei, o siga la de la família reial, i això explica la seua incondicional acceptació arreu de la Corona d'Aragó.

Cap el 1381, s’adverteix en els documents de la Cancelleria un nou estil, caracteritzat per amplificacions de la frase, períodes llargs, presència de cultismes i en general una voluntat d’adequar l’estil de la prosa llatina clàssica a la llengua catalana. Podem dir, doncs, que un dels aspectes de l’Humanisme, que havia començat a manifestar-se a Itàlia feia poc, havia arribat ja en aquesta data a la Cancelleria reial, i que els notaris i escrivans, bons coneixedors del llatí, se sentien, igualment que els italians, atrets per la bellesa i l’elegància del llatí clàssic. Aquesta nova mentalitat, que cal relacionar amb el naixent Humanisme italià, i amb la nova atracció que despertaven la història i les arts clàssiques, la trobem reflectida entre els nostres cortesans del final del segle XIV, i en el mateix monarca, Pere el Cerimoniós, quan, el 1380, com a duc d’Atenes i Neopàtria, referint-se a l’Acròpolis d’Atenes dicta el seu famós elogi, “la pus rica joia que el món sia, e tal que entre tots los reis cristians envides [amb prou feines] la porien fer semblant”. Frase que trasllueix una autèntica admiració renaixentista per l’antiguitat.