IBN KHAFAJA, D’ALZIRA, RECITAT EN ÀRAB PER DUES ALUMNES MARROQUINES

• Aquesta entrada quedava pendent des del primer trimestre que treballàrem la lírica medieval. Una vegada solucionats els problemes d’enregistrament, ara us oferim onze poemes d’Ibn Khafaja recitats per dues companyes vostres: Fàtima Zahra El Hatit i Chaymae El Gallaf Chaoui.   Els poetes arabigovalencians,  tot i no formar part de la nostra literatura, perquè escrivien en àrab, van deixar la seua influència en la lírica trobadoresca en tres aspectes: en l’amor cortés, en la descripció del paisatge i en l’amor a la seua terra. 

• Tenim l’oportunitat d’apreciar la musicalitat de la poesia, el ritme i la rima en la llengua original i contrastar l'audició amb la lectura de la traducció al català. Que tingueu una bona experiència i una bona audició!

 

>>> Onze poemes recitats en àrab clàssic (clica per escoltar-los)

1. AL-ANDALUS, PARADÍS D’ETERNITAT

Gent  d’al-Andalus, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és a ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.
Del paradís al foc no s’hi va mai.

2. PERFIL D’ALZIRA 

Quin dolor al meu cor impacient
i quina pena als meus llacrimosos ulls!
Quant d’enyor sent la meua ànima
cap als voltants d’al-Kanisa
i com, d’Alzira, el seu perfil jo cobege!
Qui sap si el fat tindrà pietat de mi
i em reuniré una altra volta
amb la terra i la gent meues

la ciutat d'Alzira

     3. TU JA NO ETS TU, VALÈNCIA!

Ai València meua, ciutat desgraciada!
Tantes atrocitats s’han comés al teu rostre
que la destrucció i el foc t’han esborrat la bellesa.
Terra assolada, sempre han volgut destruir-te!
Així, la mà del fat, a la plaça major ha escrit:
“Tu ja no ets tu, València; no ets tu.
Ja no hi ha cases a les teues cases.”

         4. LES AIGÜES DE L’ALBUFERA

El vi s’enduia volanderes les hores
Les hores del plaer són sempre fugisseres.
El capvespre m’impregnava i l’embriaguesa em cobria.
La brisa lliscava per damunt l’aigua de l’Albufera.
Eren perfum de plata els pomells de tarongina.
I l’hora baixa hi fugia, per l’horitzó d’or distant.

     5.    LA BELLESA DEL RIU

Déu meu,  com és de bell el riu en aquest llit,
més delitós per beure que uns llavis de donzella.
Sembla una polsera, amb flors a les vores
talment la Via Làctia. És cristal·lí
com un fil d’argent sobre una túnica verda.
Pestanyes en un ull blau, el brancatge
que el voreja entre carícies de brisa.
L’or del crepúscle rellisca damunt l’aigua platejada.
Quantes vegades, Déu meu, a la vora d’aquest riu
he convidat a un vi clar els meus estimats companys.

6.  EL RIU 

Dolç és el riu, com dolça la saliva
flairant dels llavis de l’amor. El zèfir
arrossega mandrós la humida coa.
Ràfegues de perfum
travessen el jardí
tot cobert de rosada.
Jo me l’enamore, aquest verger
on la margarida és el somrís,
la murta els rínxols i la viola la piga

      7.  EL JARDÍ ERA UNA JOVE

Ha aixecat el jardí sobre nosaltres
una cúpula de branques rosades
mentre, com estels, les copes
entre les mans vénen i volten.

Al voltant seu, una séquia
el fa semblant a una bella
amb el cint a la cintura.
Les flors són llums dins l’ombria.

      8.  ELS TRES PLAERS

Et mancaria la gràcia
i perdries simpatia
si no tastares el vi,
prengueres part de la xala
i gaudires de l’amor.
Oblida els costums dels beduïns:
ser sobri i cretí és de salvatges.

       9.  EL VIATGE DE LES MANS

Tota la nit vam passar amb el vi roig de mà a mà
i els mots corrien suaus com l’oreig sobre les roses.
Parlàvem sense parar mentre la copa prenia com un alé perfumat.
I com eren de bonics, el diàleg i les confessions nostrades.
Les margarides de la seua boca, el lliri del seu coll,
el narcís de les parpelles o la rosa de les galtes
m’eren l’únic aliment, fins que l’embriaguesa
del calze i del son va relliscar pel seu cos
i va inclinar-se, llavors, cap a la meua abraçada.
Jo intentava d’oposar la frescor del seu alé
al rosec cremós que turmentava el meu cor.
En veure, però, com s’hi despullava les robes
vaig apretar contra mi aqueix sabre de sobte desembeinat.
Quin cos esvelt el seu! Quin contacte dolcíssim!
Quin laminat més lluent! Quin vibrar les seues vores!
Tremolava el tamarit davant les meues carícies,
i joiós, el sol naixent, declinava el rostre ardent.
Les meues mans viatjaven avall i amunt del seu cos:
així, igual davallaven a la vall del seu melic
com pujaven i arribaven als cims dels seus pits altius

fruit del tamarit

      10.   LA MÀ DE L’ALBA

Era talment un jonc i li dringaven les joies
cada volta que jovent i ebrietat l’embargaven.
Els seus llambrecs de gasela, el seu coll de cérvol blanc,
els seus llavis de vi roig, les seues dents de bromera.
Com els estels entrellacen la lluna
ella es dreçava amb la túnica d’or.
Sota el vel de la nit junts ens vam fondre
fins que la mà de l’alba el va esgarrar.

11. JOVENTUT I VELLESA

De mi la joventut va acomiadar-se.
Com de bella era, Déu meu, i que bonica!
Jo gaudia dels fruits de l’arbre del desig
i va anar-se’n de sobte, estel  o llamp efímer.

Al punt de regalar-me sencera l’alegria
tot d’una va invadir-me la desgraciada vellesa.
Ara veig blanc allò que als meus cabells negre fou.
De jove, la fosca nit semblava com la claror, preciosa.