dimarts, 17 de desembre del 2013

Notes a l'estil dels sermons del frare Vicent Ferrer

Demà fem el primer comentari escrit sobre prosa medieval i hem escollit alguns sermons de Vicent Ferrer per a encetar l'activitat. El nostre llibre no aprofundeix en el llenguatge dels sermons, per aquest motiu inserim algunes anotacions tretes d'un parell d'antologies sobre el taumaturg valencià.

El sermó de fra Vicent tenia extraordinaris recursos dramàtics: gesticulant, imitant veus
i actituds, reproduint diàlegs, exclamant-se, usant onomatopeies, suscitant la pietat, el riure o la por, tocava totes les fibres sensibles de l'auditori. Ara bé, de tot això, només ens queden les traces i un estil col·loquial que reflecteix l'oralitat en graus diversos: refranys, frases fetes, mots de vegades vulgars i, en menor mesura, cultismes religiosos. De fet, els sermons duraven entre dues i sis hores (una prova de la seua amenitat), i un singular testimoni ens fa suposar que els textos conservats no representen més de la meitat del temps real, ja que procedeixen d'anotacions preses directament per veloços reportadors. Sovint hi trobem elisions (un etc. que preveu un exemple ja conegut i per això no es presenta, o una disquisició habitual; cites bíbliques que es poden completar; referències a un sermó recent; indicacions a I'usuari perquè amplie una qüestió abreujada). I, per això mateix, unes vegades es conserva més I'aspecte de text copiat en viu (més repeticions, frases inacabades, digressions penjades, interpel·lacions al públic), i d'altres, una major coherència amaga una reducció més gran de I'original –possiblement es tracta de resums.
Dominador de tots els recursos verbals i fidel al propòsit educatiu, sant Vicent demostra la seua capacitat didàctica en tots els camps. El seu públic natural era generalment el poble menut, la bona gent (illetrada), encara que hi ha sermons que indiquen un auditori més selecte (juristes i religiosos), però això no li impedeix d'explicar les raons d'algunes veritats teològiques. Com a bon professor- tenia experiència en I'ofici-, sabia que no bastava amb afirmar, sinó que calia desmentir les idees falses, avançant-se als dubtes dels oients.

dijous, 12 de desembre del 2013

“En defensa de les dones”, de Lo somni, per Bernat Metge. Model de comentari

Els pròxims dies entrarem a fer petits comentaris d'alguns fragments que llegirem al voltant de la prosa medieval. Comencem amb la prosa d'idees i seguirem amb la narrativa. Per tal d'exercitar-nos-hi, us oferim un model de comentari que segueix les pautes que us presentarem a classe. Aquest exemple és el doble d'extens del que us proposarem. Això no obstant, pareu atenció als seus apartats.
Bernat Metge és l'humanista més complet que trobem en la Corona d'Aragó. Visqué durant el segle XIV i principis del XV a Barcelona. Formà part de la Cancelleria Reial i va ser empresonat acusat de corrupció. Aquest procés el mogué a escriure Lo somni, un projecte politicoliterari per a defensar-se públicament, captar el perdó del nou rei, i aconseguir la rehabilitació i la restitució dels càrrecs administratius que li havien arrabassat, ja que havia sigut absolt poc temps abans d'escriure'l.
És lícit afirmar que Lo somni és una de les obres mestres de la literatura catalana. Cal llegir-la amb intel·ligència crítica des de la perspectiva del pensament humanístic i evitant de superposar esquemes actuals i inadequats a la comprensió integral del contingut.

Lo somni està dividit en quatre tractats o llibres dedicats (I) a un debat entre el rei Joan i l'autor sobre la immortalitat de l'ànima, (II) a les circumstàncies en les quals morí el rei, (III) a la narració d'Orfeu que fa de la vida del Rei, de l'infern i a la vituperació dels amors de Metge i de les dones en general, i (IV) a un elogi de l'autor cap a les dones, a una invectiva contra els defectes dels homes i a una resposta de Tirèsies enumerant els mals que les dones fan als homes.

El fragment que comentarem, “En defensa de les dones”, procedeix del llibre quart de l'obra esmentada de Metge, el gènere de la qual és un assaig filosòfic en forma dialogada, a imitació dels clàssics. El tema concret del fragment és l'excusació i la defensa de les dones. La tesi de l'autor serà la de mostrar que els vicis de les dones es troben més grans en els homes.
  
En fem un resum. En la introducció Metge presenta l'esquema de la seua contrarèplica. Algú ha malparlat de les dones i ell vol excusar-les i mostrar el mal que hi ha en els homes, ja que elles no tenen tanta perfecció com ells. Presenta la Verge Maria com a redemptora dels pecats i com a Mare de Déu, paper que converteix la natura femenina en digna de reverència i honor.

Metge passa a enumerar tres defectes de les dones esmentats pel seu interlocutor. El primer és que elles no estimen altra cosa que elles mateixes. El contraargument és que els homes pateixen més aquesta “malaltia”. Les proves estan en les històries antigues i en l'experiència. El segon defecte és que les dones no són netes. De nou, el contraargument és que els homes no ho són més. El tercer és que es pinten, es pentinen i tenen maneres pomposes. Ací també els homes fan cura del seu aspecte per aparençar més joves.

Com que es tracta d'un fragment incomplet, no hi veiem conclusió, però la tesi ja deixa clara la posició de l'autor: no és que la dona no tinga defectes, és que l'home en té més. Aquest text pot relacionar-se millor amb visions més realistes de la situació de la dona a l'edat mitjana, que la comencen a presentar com un ésser de virtuts (Vita Christi, d'Isabel de Villena) o com una víctima dels capricis dels homes. Igual com ho faria tres segles més tard, ja en el Barroc, Juana Inés de la Cruz (1695): “Hombres necios que acusáis / a la mujer sin razón, / sin ver que sois la ocasión / de lo mismo que culpáis.” Quant a l'estil del fragment, hem comprovat que és molt senzill, perfectament estructurat en les parts argumentatives següents: presentació del tema, de la tesi contrària, contrarèplica i 3 arguments. El vocabulari és molt accessible. Podem destacar termes caiguts en desús com ara el possessiu “llurs” o l'expressió “no estan en franc arbitri” (no depenen de la voluntat humana).


Els destinataris fonamentals de l'obra de Metge van ser al seu temps el nou rei i la Cort a fi que entengueren que un home amb la intel·ligència i les creences que ell posseïa no podia haver conspirat contra el rei anterior, que va morir precipitadament i sense confessió. Així reclama benevolència i la restauració dels seus càrrecs. És una obra amb una força il·locutiva extraordinària. Avui dia també comptem amb assajos humanístics, tecnològics i reflexions sobre els nostres propis costums socials, encara que no tenen una forma dialogada com l'exemple que comentem.

Com a conclusió, hem gaudit del fragment perquè hem vist que ja no es tracta de la típica prosa medieval en que el teocentrisme i la misogínia són els eixos temàtics. Estem realment davant un text humanista. (767 paraules)