dissabte, 17 de novembre del 2007

Una imatge no val més que mil paraules parteix de la negació del conegut tòpic per fer una dissecció crítica de clixés i estereotips que massa sovint imposen una visió reduccionista del món de les llengües. Tuson revisa tant els mites innocents (com ara el que ha fet creure a molta gent que la pròpia llengua és la més fàcil de totes) com els mites perversos del neoliberalisme més cínic (que postulen que "hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat" o que "un estat plurilingüe és molt car de mantenir"). Tuson és un comunicador excepcional i la matèria que toca, amb un tacte molt particular i sempre suggeridor, és precisament la comunicació, tant oral com escrita. Lluny de l'enfarfegament terminògic, de l'hermetisme propi dels especialistes, Tuson sap presentar qualsevol noció per més subtil que sigui o transmetre idees complexes i articular-les d'una manera rigorosa i amena sense domesticar-les no baratar-ne el sentit.

dijous, 8 de novembre del 2007

La Caputxeta Roja (políticament correcta).

Vet ací que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxeta Roja i que vivia amb sa mare a la vora d’un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portara una cistella de fruita fresca i aigua mineral a l’àvia –no perquè això fóra faena de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l’àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de cuidar-se ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així doncs, la Caputxeta Roja es va endinsar al bosc amb la cistella. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc paorós i perillós, i no s’hi acostaven mai. Però Caputxeta se sentia tan segura de la seua pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.


De camí a ca l’àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia a la cistella. Ella li va contestar:


—Una mica de berenar saludable per a l’àvia, que és perfectament capaç de cuidar-se ella mateixa en tant que persona adulta madura.


—¿Saps, nena? –Li va dir el llop–. Per a una xiqueta no és massa segur caminar per este bosc tota sola.


—Trobe molt ofensiu este comentari teu, profundament sexista –li va dir Caputxeta–, però l’ignoraré perquè la teua tradicional condició de marginat social t’ha dut a enfrontar-te al món d’una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.


La Caputxeta Roja va continuar pel camí ample, però el llop –a qui la seua condició de marginat social l’havia alliberat de l’obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental –sabia una senda per arribar abans a ca l’àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar la iaia, una acció del tot comprensible venint d’un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l’àvia i es va ficar al llit. Al cap de poc Caputxeta va entrar a la caseta i va dir:


—Àvia, et porte berenar sense greix i sense sal, i voldria que l’acceptares com un homentage al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.


Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:


—Vine més a prop, nena, que puga veure’t.


La Caputxeta Roja va dir:


—Ah, no me’n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com un rat-penat. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!


—És que han vist molt i han perdonat molt, filleta.


—Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar, i sense dubte atractiu, a la seua manera.


—És que ha olorat molt i ha perdonat molt, filleta.


—Àvia, quines dents tan grosses que tens!


—Estic molt content de ser “qui” sóc i “com” sóc –va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxeta Roja amb les urpes, decidit a devorar-la. Caputxeta va cridar, alarmada no per l’evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal.


Els crits, els va sentir un company llenyater que hi passava (ell s’estimava més que li digueren “company tècnic en carburant forestal”). Va entrar corrents a la caseta, va veure l’avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre alçava la destral, però, Caputxeta i el llop es van parar en sec.


—Escolta, xic! Què t’has cregut? –Li va preguntar Caputxeta.


El company llenyater va parpellejar i va intentar respondre, però no li eixien les paraules.


—Entres ací com un individu d’una civilització primitiva, deixant que l’arma pense per tu! –Va exclamar Caputxeta–. Sexista! Discriminador d’espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l’ajuda d’una persona masculina?


Quan va sentir el discurs apassionat de Caputxeta Roja, l’àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyater i li va tallar el coll. Després d’esta experiència traumàtica, la Caputxeta Roja, l’àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.



(Adaptació del llibre Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner.)

dimarts, 11 de setembre del 2007

Per què hem creat el bloc "Primer de Bat"



Hem creat aquest bloc per a primer de Batxillerat amb el fi de promoure el treball col·laboratiu d'alumnes que estudien el valencià -llengua i literatura- al costat dels seus professors que imparteixen i guien en la matèria, en l'adquisició d'habilitats orals i escrites per mitjà de textos funcionals, reals i literaris. La busca, selecció, citació i producció de textos en la Web.2 -internet- ajuda a desplegar l'interés i els coneixements de l'alumnat, moltes vegades amagats, ja siga en el terreny cultural o tècnic. Gran part de l'alumnat de primer ja xateja amb el messenger i s'envia música o fotos. Tenen, fins i tot, altres capacitats de caràcter audiovisual que desconeixem. Desenvolupar de manera acadèmica aquestes habilitats és la gran finalitat del bloc que llegiu.


El professorat us anirà marcant pautes de treball en aquesta mena de dietari i vosaltres, alumnes, elaborareu ací les activitats que us proposen. Serà un escaparate on exhibir les nostres proeses i adquisicions lingüístiques, compartir els treballs i les opinions per tal de millorar la nostra expressió escrita, la crítica textual i literària, la investigació i la pròpia creativitat. No creiem que siguen excessives aquestes pretensions. Al final del curs podreu comprovar agradablement tots els vostres progressos.


I una màxima llatina per acabar: FINIS ORIGINE PENDET. El final depén del principi. Quanta més il·lusió i pràctica posem en la faena d'aprendre i usar la llengua estàndard, més bo serà el resultat final. Us desitgem un bon començament.