dijous, 8 de novembre de 2007

La Caputxeta Roja (políticament correcta).

Vet ací que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxeta Roja i que vivia amb sa mare a la vora d’un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portara una cistella de fruita fresca i aigua mineral a l’àvia –no perquè això fóra faena de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l’àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de cuidar-se ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així doncs, la Caputxeta Roja es va endinsar al bosc amb la cistella. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc paorós i perillós, i no s’hi acostaven mai. Però Caputxeta se sentia tan segura de la seua pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.


De camí a ca l’àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia a la cistella. Ella li va contestar:


—Una mica de berenar saludable per a l’àvia, que és perfectament capaç de cuidar-se ella mateixa en tant que persona adulta madura.


—¿Saps, nena? –Li va dir el llop–. Per a una xiqueta no és massa segur caminar per este bosc tota sola.


—Trobe molt ofensiu este comentari teu, profundament sexista –li va dir Caputxeta–, però l’ignoraré perquè la teua tradicional condició de marginat social t’ha dut a enfrontar-te al món d’una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.


La Caputxeta Roja va continuar pel camí ample, però el llop –a qui la seua condició de marginat social l’havia alliberat de l’obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental –sabia una senda per arribar abans a ca l’àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar la iaia, una acció del tot comprensible venint d’un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l’àvia i es va ficar al llit. Al cap de poc Caputxeta va entrar a la caseta i va dir:


—Àvia, et porte berenar sense greix i sense sal, i voldria que l’acceptares com un homentage al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.


Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:


—Vine més a prop, nena, que puga veure’t.


La Caputxeta Roja va dir:


—Ah, no me’n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com un rat-penat. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!


—És que han vist molt i han perdonat molt, filleta.


—Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar, i sense dubte atractiu, a la seua manera.


—És que ha olorat molt i ha perdonat molt, filleta.


—Àvia, quines dents tan grosses que tens!


—Estic molt content de ser “qui” sóc i “com” sóc –va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxeta Roja amb les urpes, decidit a devorar-la. Caputxeta va cridar, alarmada no per l’evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal.


Els crits, els va sentir un company llenyater que hi passava (ell s’estimava més que li digueren “company tècnic en carburant forestal”). Va entrar corrents a la caseta, va veure l’avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre alçava la destral, però, Caputxeta i el llop es van parar en sec.


—Escolta, xic! Què t’has cregut? –Li va preguntar Caputxeta.


El company llenyater va parpellejar i va intentar respondre, però no li eixien les paraules.


—Entres ací com un individu d’una civilització primitiva, deixant que l’arma pense per tu! –Va exclamar Caputxeta–. Sexista! Discriminador d’espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l’ajuda d’una persona masculina?


Quan va sentir el discurs apassionat de Caputxeta Roja, l’àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyater i li va tallar el coll. Després d’esta experiència traumàtica, la Caputxeta Roja, l’àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.



(Adaptació del llibre Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner.)